El Campo Santo i la “Funeraria” de Perpinyà (França)

Vista del Campo Santo des del carrer
La Catedral de Sant Joan Baptista de Perpinyà va ser consagrada l'any 1025 però la construcció actual correspon a l'any 1321, quan el rei Sanç (cast. Sancho) va posar-ne la primera pedra. Va esdevenir catedral entre els segles XVII i XVIII. Actualment és Concatedral del bisbat de Perpignan-Elna.
 
Entrada actual del recinte
Existeixen testimonis escrits de 1152 que parlen d'una manso, al costat de l'església, que limitava al nord amb un cementiri. Però el recinte del qual us parlarem avui, conegut amb el nom de Campo Santo, data d’entre finals del segle XIII i començaments del segle XIV.
 
Vista general del claustre funerari
Es tracta d’un claustre de planta quadrada, adossat a la catedral, on les sepultures, originalment només destinades a l’alta burgesia i a la noblesa de la ciutat, es van disposar en arcosolis repartits entre les quatre galeries. És, possiblement, el claustre funerari més antic de França, on trobem magnífics exponents similars com el Campo Santo d’Orleans o el de Baiona. La ciutat de Perpinyà, per exemple, en tenia tres més, avui ja desapareguts: el dels Grans Carmes, el dels franciscans i el dels dominics. Actualment no es conserva l’ala oest, que va ser destruïda al segle XIX per construir-hi el seminari capitular però molt abans havia tingut diversos propietaris i diversos usos, ja que havia estat desafectat per raons higièniques a finals del segle XVIII. Tot i que va ser declarat monument històric l’any 1910, no va ser restaurat fins a finals del segle XX.

Detall d'alguns arcosolis

De les excavacions que es van dur a terme durant aquest període, es va deduir que les galeries estaven cobertes per una barbacana sostinguda per columnes amb capitells esculpits. També es va observar que cada sepultura estava presidida per l’escut d’armes de la família. Tot i que s’han conservat algunes làpides i escuts encastats als murs, després de la restauració, la majoria d’aquests elements van ser traslladats i emmagatzemats al Convent dels Mínims de la ciutat. Les sepultures estan datades entre el segle XIV i el XVII. Avui en dia es desconeix el nombre de sepultures familiars que existien originàriament, tot i que alguns estudis parlen de 88 distribuïdes entre les quatre galeries, d’acord amb una descripció de mitjans del segle XIX. 

Un dels elements que encara es conserven dins d'un arcosoli
L’any 1321 es va cavar un ossari destinat a la resta de la població. Presenta forma octogonal i està situat al centre del claustre. Actualment no presenta decoració però sembla que estava coronat per una creu. Interiorment està dividit en 15 compartiments rectangulars i trapezoïdals. Es desconeix l’ús que es feia de cada un d'aquests compartiments.
Tomba de Bernat Miafre. Representa el Judici Final
A l’est, hi trobarem la capella Sant Joan Evangelista, anomenada de  la Funerària, construïda a finals al segle XIV (1396). Es tracta d’un edifici d’una sola nau i decorada amb vitralls contemporanis de Shirley Jaffé. Rep el nom de la Funerària perquè originàriament era utilitzada per custodiar els difunts la nit abans de l’enterrament.   
 
Tomba d'Audal Pagès, adroguer
 El Ministère de Culture francès ha publicat, a l'Inventaire Géneral du Patrimonie Culturel, una sèrie de plànols de la restauració. La fitxa del monumente inclou el dossier de protecció que es va preparar l’any 1910 per declarar-lo monument històric i on s'hi transcriuen algunes de les làpides. 

Hi ha nombrosa documentació sobre aquest cementiri, que podeu trobar a continuació.

Vista del recinte (galeria costat catedral)
Per saber-ne més:

"Campo Santo de Perpinyà." Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure. 14 maig 2017, 20:59 UTC. 14 maig 2017, 20:59 <//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Campo_Santo_de_Perpiny%C3%A0&oldid=18440285>.

Bayrou L. “Pyrénées-Orientales. Perpignan, dégagement et mise en valeur du cloître dela cathédrale Saint- Jean ou « Campo Santo »”.Bulletin Monumental, volum 143, n°2, 1985. pp. 157-158. 

Mallet Géraldine. “Le cloître-cimetière Saint-Jean de Perpignan : observations”. Archéologie du Midi médiéval. Volum 7, 1989. pp. 125-136.
  
Mallet, Géraldine. Les Cloîtres Démontés du Roussillon Des XIIe, XIIIe et XIVe Siècles. Lille: ANRT, 1992..

Vidal, Pierre. Histoire de la ville de Perpignan. Depuis les origines jusqu'au Traité des Pyrénées. Paris: H. Welter, Éditeur, 1897.


L'ajuntament de Perpignan tè publicats els horaris de visita d'aquest monument a la web i a la porta d'accés. L'entrada és gratuïta i lliure. Està situat a la rue Amiral Ribeil, un carreró estret al costat de la catedral. 



Comentaris

Calamidad ha dit…
Cuando me encuentro con este tipo de lugares que han llegado a nosotros con suficiente majestuosidad como para dejarnos aún con la boca abierta, inevitablemente pienso en la escultura de la Antigua Grecia. Dicen los expertos que al mirarlos tenemos que pensar en lo que aún se conserva y no en lo que se fue perdiendo por el devenir de la Historia, pero ¡se hace tan complejo no imaginarlos en sus épocas de mayor esplendor!

Gracias por el apunte, Esther y Toni. A este paso voy a tener que pedir una vida extra a los Reyes Magos el próximo año porque no voy a tener suficiente tiempo de visitar todo lo que tengo en mi lista de "lugares que ver antes de morir".

Especialmente en estos días, recibid un muy fuerte abrazo y un buen montonazo de besos.
Cal.
Esther i Toni ha dit…
Gracias por el comentario. Tienes razón: necesitamos tiempo y otras vidas para visitar tanto y para asimilrlo y para disfrutarlo... Muchos besos y esperamos poder vernos pronto.

Entrades populars